Introducció
El Ball de les Llauradores d’Algemesí es reconeix a simple vista per l’abillament a la valenciana dels seus balladors.
Ara bé, són moltes les accepcions que aquest terme de “vestir-se a la valenciana” té en el context festiu valencià. Es visten de valencià o valenciana també els fallers, els grups de danses i en algunes localitats també els festers.
Tot i aquesta coincidència, el Ball de les Llauradores, com a ball de processó, i per tant ritualitzat, aboga per la filtració dels seus elements característics en el context concret del ball a Algemesí i per la definició d’una indumentària específica pròpia per als seus balladors, igual com ocórre al ball de la Muixeranga, al dels Bastonets, Pastoretes, Carxofa, Arquets o Tornejants, sense caure per això, en la uniformització que segueixen la resta de danses esmentades.
És per això que, en aquesta presentació, pretenem definir quines són les peces que componen el vestit masculí i femení respectivament així com donar certes indicacions pel que fa al tipus de teixit o al patró, per tal d’evitar confusions amb altres variants.
El model que considerem més adient, pels trets distintius del ball i la seua evolució històrica, és el de torrentí per a home, i el de llauradora de principi de segle XX per a dona, per ser aquest el moment en què va sorgir el nostre Ball, tot i que la tendència general en la indumentària femenina actualment és la d’utilitzar models inspirats en el segle XVIII..
Indumentària femenina
La imatge que es té del vestit de llauradora abasta tot un ventall de possibilitats, que van des de les propostes més puristes inspirades en gravats del segle XVIII, a l’explosió de les últimes tendències en moda que han contagiat la indumentària femenina per al públic faller, passant per la imatge pròpia del segle XIX i primera meitat del XX o la dels grups de danses sorgits arran dels anys setanta. Tot i aquesta diversitat que es palesa hui en dia també en el Ball de les Llauradores, tot barrejant guardapeus, farfalars, espolins i indianes, considerem oportú sugerir unes directrius per tal de salvaguardar una estètica coherent i arrelada a la tradició del nostre Ball en el vestit de les dones:
· Gipó i falda de tela de seda o cotó amb ramejat de flors de colors, imitant els dissenys clàssics i evitant estridències.
· Model de gipó amb mànega de farol (segle XIX) o model de gipó envarat i mànega al colze (segle XVIII).
· Llargària de la falda fins a uns 15-20 centímetres de terra, tot deixant veure el turmell de la balladora i apreciar les passades del ball.
· Ús de sinagües i sobresinagües per estovar la falda.
· Ús de camisa llarga.
· Calces blanques i lligacames.
· Espardenya.
· Mocador i davantal de batista, fil, tul, brodat en cadeneta blanca o d’or i lluentons, a una distància de 7 o 8 centímetres respecte de la vora de la falda.
· Tres monyos i pintes.
· Arracades clàssiques i collar de perles. Joia al pit.
La tela del vestit de llauradora, ha de ser de seda o cotó merceritzat, imitant l’espolí valencià de flors, de colors clàssics (cru, rosa, blau, verd, lila, gris, groguet…), clars, sense el recarregament de fils daurats o platejats i sense el colorit excessivament cridaner que s’utilitza per a les teles de fallera. El vestit de llauradora ha de dur conjuntat gipó i falda, açò és, de la mateixa tela.
El gipó ajustat al cos, pot ser el de mànega de farol i amagat dins la falda, o el de mànega estreta, també per dins (segons la imatge del segle XIX, més adient a l’estètica del ball) o per fora de la falda. A l’hora de confeccionar el gipó és molt important tindre en compte que aquest ha d’estar dissenyat per a alçar els braços còmodament, per tant, el biaix (sesgo) ha d’anar el més ajustat possible a l’aixella perquè quan s’alcen els braços el gipó no s’apuge de la cintura. La falda de 4 metres de vol i curta, que deixe veure peu i turmell, mínim 15 cm. entre la vora de la falda i terra.
És important l’ús de la camisa per tal de salvaguardar de suor el gipó i les sinagües. De llenç, cotó o batista, la camisa de dona ha de ser ampla i llarga, quasi fins als genolls, sense mànegues.
Aquestes són peces de roba interior de llenç o fil per donar-li vol a la falda, per la qual cosa van proveïdes de sacsons i volants, i tenen una amplada considerable (uns 4 metres), tot evitant l’ús de mirinyacs o estovadors que exageren el vol i dificulten la naturalitat en l’ execució del ball.
Les sinagües van subjectes a la cintura amb una veta que ix de la trinxa, tot lligant primer la part de darrere, més ampla, i muntant al damunt la part de davant, fent així que estove més.
Es pot usar un faldellí al damunt, també interior, però més decorat, amb tela de ratlles, quadres o sanefes inferiors. Si les sinagües estan ben emmidonades no es necessita cap altre artifici per a donar vol.
Mocador de pit i davantal, també conjuntats, de fil, tul, batista, seda o similar blanc o cru, brodats amb fil blanc o daurat fent cadeneta, amb lluentons, més o menys ple però fugint dels excessivament carregats i complementats amb desfilats, vainiques, festons, etc. Al voltant poden anar randes o vainiques. La col·locació del mocador que considerem més adient és la creuada a la cintura, tot deixant el centre per a posar-se la joia.
La grandària del mocador serà un quadrat de més d'un metre de costat, més gran del que és l’habitual. En aquest sentit, hem de recordar que la seua funció originària era tapar l'escot, més encara si tenim en compte que el ball de les Llauradores és un ball de processó.
El davantal ha de tindre una amplada d’ aproximadament 30 cm a la cintura, i més de 70 cm. a la part de baix i sempre serà almenys 8/10 cm. més curt que la falda.
Pel que fa als llaços, és desitjable evitar els colors moderns excessivament vius i lluminosos. És preferible optar per llaços de ras amb colors clàssics.
En el cas del model amb gipó de farol per dins la falda, el llaç, a ser possible ample, es lligarà per damunt del davantal, tot tapant les vetes i la trinxa de la falda. A l’esquena es pot posar un llaç a conjunt.
En el cas del gipó de mànega al colze, el llaç de la cintura es posarà per damunt, tapant la trinxa -si el gipó es duu per dins-, o per damunt dels castellets del gipó si aquest es duu per fora.
Calces blanques, de punt, fent dibuixos i calats, fins al genolls (mitges calces), molt semblant a les de l'home però més guarnides.
Se subjecten amb lligacames, que són cintes de seda amb mostrejat i colorit.
Una de les peces a reivindicar per Les Llauradores, és l’ús de l'espardenya per a la dona, el calcer més habitual en èpoques anteriors, llisa o adornada amb vetes de color o llaços. El problema de l’espardenya és que hi ha gent que la troba incòmoda per a ballar perquè se li obri el peu. En eixos casos es pot emprar l’espardenya amb cunya baixeta.
Cal dur el pentinat a tres bandes, amb tres ratlles per als tres monyos: el gran de darrere i els dos rodets damunt de les orelles. Les pintes seran de llautó (metàl·liques), daurades, amb dibuix o en relleu, de dissenys clàssics, tot intentant evitar les fantasies que han irromput en el món de les falles. En quant a la joieria o “adreç”, cal tindre en compte les arracades anomenades “gallegues”, “de a u”, “de fulla”, “de llaç “, “de a tres o de la verge”, de “barquillo”, “de raïm o molinera”, etc. i també la pedreria de color verd, cristall o espillets.
També es proposa portar collar de perles o nacre al coll i joia al pit.
Indumentària masculina
La imatge tradicional de la indumentària masculina al Ball de les Llauradores no ha variat tant com en el cas de la dona. Així i tot, és convenient guardar una estètica el més adequada possible, evitant alguns complements innecessaris com el jupetí. Ací van una sèrie de consells:
· El calçó i la jupa s’hauran de confeccionar amb tela de ras del mateix color, si és possible clar i viu.
· Es molt convenient utilitzar un tall o patró per a la jupa el més proper a la tradició valenciana, tot allunyant-se de la influència de la jaqueta americana.
· No s’ha d’oblidar, quant a la roba interior, l’ús de camisa de lli i de calçotets fins als genolls.
· La faixa, d’un color distint al de la jupa, però semblant al del barret d’alborços. Sense que asomen els serrells (flecos).
· El barret d’arboços com a complement característic del ballador per al cap i d’un tamany el més xicotet possible.
· Les calces completament blanques i fins als genolls, ajustades amb uns lligacames de colors no molt llargs.
· L’espardenya com a calçat exclusiu, tot evitant l’ús de la sabata.
· Per últim, no s’ha d’usar el jupetí , ja que no forma part del nostre vestuari i resta comoditat a l’hora de ballar.
La jupa i el calçó han d’anar conjuntats, és a dir, han de ser de la mateixa tela i color. Esta serà llisa sense mostrejat, de ras de seda, setí de seda o lluent semblant, tot evitant teles de domàs o de casulla. Els colors han de ser vius i clars. La jupa ha de ser curta, deixant veure per darrere part de la faixa, i de mànegues estretes i amb forma. S’ha d’ evitar el tall o patronatge a l’estil de la jaqueta americana.
També s’ha d’evitar l’ús del jupetí, el qual no forma part del nostre vestit.
El calçó porta en la part davantera una tapa que cobreix el ventre. Els dos camals van ajustats i de llargària que no sobrepassen el genoll, per tal que es puguen mostrar el calçotets blancs interiors. La part inferior dels camals té una obertura decorada amb botons i que s’ajusta al genoll amb una cinta o cordó.
La camisa blanca de lli o cotó de mànega llarga i oberta fins a mitjan pit, folgada (ampla) tant de cos com de mànegues. Per a ballar bé i que s’ajuste de manera ideal a la jupa convé afegir una peça triangular al biaix (“sesgo”).
El calçó interior ha de ser de lli o cotó blanc. Ha d’arribar a l’altura del genoll i sobreïxir lleugerament del calçó. A més de ser una peça indispensable, també va be per retindre la suor.
Les de cotó s'adapten millor al cos i no cauen tant com les sedoses. Han de ser d'un únic color i preferiblement sense ratlles. A l’hora de posar-se-la els “flecos” han de quedar totalment amagats.
Les calces o mitges calces, ja que només arriben a la part de baix del genoll- han de ser de fil blanc, i poden ser llises o mostrejades. Van subjectades per les lligacames (unes cintes de seda de color de mig metre de llargària) per baix dels genolls.
L'espardenya de careta o de vetes (les de sola de goma solen donar millor resultat que les de cànem en cas de pluja), presenta gran varietat, segons la grandària de la careta i la distribució de les vetes (preferiblement negres). Per tradició, per al Ball de les Llauradores cal evitar l’ús de la sabata negra.
El barret d'arborços és un casquet de punt, de tamany reduït, que s'adapta al cercle del cap, i del qual pengen els arborços. El seu ús completa la indumentària masculina i forma part de la imatge tradicional de les Llauradores, per tant, és una peça que no es pot deixar de banda.
D’altra banda, s’ha d’evitar l’ús del mocador o de la còfia, més adients per a altres tipus de vestits.
