Introducció

Com tots els anys, cada mes de setembre Algemesí s’ompli de goig amb la seua festa a la Mare de Déu de la Salut. Els veïns d’aquesta localitat riberenca són els protagonistes d’una metamorfosi que trenca amb les apaivagades setmanes dels mesos de juliol i agost, i fa reviscolar la ciutat amb la trilogia de processons dels dies 7 i 8 de setembre. Les danses de la Muixeranga, els Bastonets, les Pastoretes, la Carxofa i els Arquets, les Llauradores i els Tornejants, juntament amb les representacions teatrals dels Misteris, i els personatges bíblics de la Volta General, conformen un tot cultural únic però lligat amb altres expressions festívoles al llarg del nostre país.

Tancant la part profana de la processó de la Mare de Déu de la Salut, visitants i veïns es retroben amb el Ball del Bolero o de les Llauradores d’Algemesí, un seguici d’unes trenta parelles de balladors i balladores vestits amb la indumentària tradicional valenciana i que ballen un repertori format per sis boleros al compàs d’altres tantes sis melodies interpretades per instruments de vent metall i acompanyades alegrement pel so de les castanyoles.

La història d’aquest ball és més que centenària, i comença l’any 1906, tot i que llavors estava compost només per unes poques xiques acompanyades per un mestre i els músics. La direcció del ball correspongué al primer mestre del Ball de les Llauradores, en José Soldino, mentre que l’encarregat dels músics, que procedien de Guadassuar, fou Germán García Ferrís. Amb aquests integrants, el ball tornà a concòrrer en la processó de l’any següent, tot i que, dissortadament, ja en 1908 desapareixeria i no en tornem a saber més fins l’any 1934. Llavors, i a instàncies de Joaquina Moreno i Soler “La Masseta” es mamprengueren una sèrie de gestions amb la intenció de recuperar aquesta tradició. De conformitat amb en Joaquim Llopis i Vidal, el rector de llavors, es va reunir un inicial grup de huit xiques: Isabel Matalí Martínez, néta de Joaquina Moreno i Soler; Paquita Borràs Seguí “La Anguiletes”; Mercedes “La Petita”; Amparo “La de Mas”; Maria “La Tola”; Teresa; i les germanes “Missa Onze”, Vicen a i Amparo Tormo Girbés, les quals foren dirigides per Eduardo Borràs Sabater “Campanero” (1901–1964), qui acceptà el repte de fer-se càrrec del grup a només dues setmanes de la celebració.

El 1935, l’any següent a la reincorporació a la Festa de la Mare de Déu, el ball del Bolero tornà a eixir amb tot el seu esplendor als carrers d’Algemesí, però els fatídics successos del 1936 feren que únicament eixiren aquells dos anys a les processons, interrompent-se fins que, acabada la guerra civil, es reprengueren per continuar sòlidament fins al dia de hui. Cal destacar que durant els anys 1934 i 1935 únicament participaren quatre parelles de xiques, i no fou fins el 1939 quan s’incorporaren els homes. D’altra banda, el repertori interpretat sembla ser prou escàs, reduït segurament l’anomenat bolero vell o bolero núm. 1, també conegut com a bolero llis o bolero mallorquí. Durant els primers anys del mestratge d’Eduardo, però, es parlava d’un bolero vell, després anomenat València, i de la necessitat de traure’n un de nou, el segon, anomenat Reies. Això no obstant, a a principis de la dècada dels quaranta vindrien tres balls més: Trensaos, Típics i Bots.

L’any 1943 la direcció del Ball recaigué en Vicent Domínguez Navarro “Blayet” (1902–1962), un ballador veterà i un dels puntals en els quals s’havia assegurat el mestre Eduardo, atés que recordava sempre els balls a causa de la seua afició i entusiasme. Un dels canvis més transcendents del moment fou la dissolució del grup format pel balladors més veterans i la incorporació d’un nodrit grup de xiquets del seu veïnat al carrer de Castelló de la Plana que a partir de llavors serien els qui eixirien a la processó. Nogensmenys, el mestratge de “Blayet” és recordat amb estima, encara que els seus alumnes abandonaven molt prompte el ball i eren substituïts per altres més joves, tot donant al ball la imatge d’un grup de xiquets que es mantindria en aquelles dècades.

Dos fets importants per al Ball en aquelles dècades foren la desaparició de Bots –prohibit expressament per l’autoritat eclesiàstica, ja que en un moment de la seua execució el ballador agafa de la cintura la seua parella– i la seua substitució el 1945 per un nou ball anomenat Madrid, en essència molt semblant a Bots però que n’eliminava l’acció originadora del conflicte, i la composició d’una quarta música, l’anomenada Pardines, per part del mestre Miguel Esparza, a instàncies de “Blayet” i sembla que per mediació de donya Pepita Barberà.

Malauradament, la desgraciada mort en accident del mestre “Blayet” l’agost del 1961 deixà el grup orfe de tota direcció i organització. Vicent Nàcher, qui en aquells moments comptava vint-i-huit anys d’edat i en portava catorze ballant el Bolero, acceptà la responsabilitat de continuar amb la tradició, tot i que les seues circumstàncies personals i situació laboral no li permetien disposar del temps lliure que ell hagués desitjat, per la qual cosa l’any 1967 Nàcher va prendre la dura i arriscada decisió de deixar el ball en mans d’un jove deixeble de díhuit anys, Adrià Moreno i Aliaga (1949), qui va prendre el relleu i, per tant, “el gaiato de comandament”, que és el símbol que acredita la persona que el porta com a de mestre del Ball de les Llauradores.

Aquell mateix any, el 1967, per mediació de Joan Fermí Teruel, home arrelat a la Festa i membre del ball de les Llauradores, se li va presentar a Adrià Moreno una bona nova, la partitura d’una música composta pel mestre Ernesto Francés i que duia per títol Bolero Processional.

El 1971, el mestre Adrià Moreno fou reclamat a quintes i quedà al càrrec del Ball de les Llauradores Fernando Garcia i Monzó (1953-2003), qui a partir del 1972 començà a exercir les funcions de mestre. Així fou com Fernando Garcia i Monzó se n’ocupà del ball, tot distingint-se per haver estat el mestre amb la major durada en tota la història de les Llauradores, al voltant de trenta anys.

Sota el mestratge de Fernando Garcia Monzó es dugueren a terme els canvis necessaris per a possibilitar l’adaptació del ball als nous temps en un camí que s’encetava i que cercava revifar la Festa dins el nou context social i polític ara creat. La direcció de Fernando donà lloc a un canvi sensible en les formes de regir el ball, diversificant les tasques i delegant-les en persones de la seua confiança, tot i que en última instància era ell qui podia decidir sobre qualsevol aspecte relatiu al ball. La seua figura, ara com a mestre-president, es va mantenir com a element de referència.

Es va reprendre la tasca de buscar els balladors més vells per tal de recuperar les passades que el temps quasi havia fet oblidar i, així, Bots ressorgia de la memòria oblidada per a engrandir el Ball. També es treballà per la unificació de les passades en número i forma, així com del repic de les castanyoles, i per l’assignació d’una parella de ball fixa per a cada component. Tanmateix, el grup de ball començava a configurar-se com a entitat associativa.

Decididament, el 17 d’agost de 1978 i amb la supervisió del regidor de festes de la Corporació municipal, Joan Ferrís Oltra, s’obria el primer llibre d’actes de les reunions dels membres del Ball de les Llauradores, en aquell moment format per 65 membres, 33 homes i 32 dones. En les votacions que es van realitzar fou elegit com a mestre Fernando Garcia Monzó. Aquesta acta de 1978 va assentar les bases del que anys després seria el grup en el seu vessant associatiu, tot constituït com a associació el 1994 davall el nom “Amics del Ball de les Llauradores d’Algemesí”.

Les dècades dels huitanta i noranta foren les del boom en el nombre de balladors, però també del naixement de diferents grups de ball i danses en el si de les Llauradores. Així, emergia primerament el Grup de Danses Pardines (1977-1978) i després el Grup de Danses Berca (1981-1982). Aquell augment en el nombre de components féu que el 1996 el ball s’hagué de partir en dos grups per eixir a ballar i fer torns en les distintes processons.

En l’any 2002, qui fins a aquell moment havia estat el mestre del ball, Fernando Garcia i Monzó, renunciava a la reelecció, i el càrrec recaigué de nou en Adrià Moreno i Aliaga, qui es marcà com a objectiu principal la recuperació de la memòria perduda del Ball del Bolero d’Algemesí, del Ball de les Llauradores. Al setembre del 2004 era inaugurada una exposició al Museu de la Festa que amb el títol Un segle amb les Llauradores recollia diversos objectes i documents antics relatius al grup. També aquell any, i amb la finalitat d’igualar el nombre de músiques al bels balls, es va encarregar al mestre Juan Giménez Cerezo la composició d’una nova música, estrenada l’any 2006 i que va rebre el nom de Bolero del Centenari. El 20 de gener de 2005 –commemoració de la independència d’Algemesí– el Ball de les Llauradores va rebre el Guardó d’Honor de la Ciutat, en el qual li era reconeguda la centenària història i la destacada personalitat dins de les processons de la Mare de Déu de la Salut.

També, entre els mesos de maig i juny es va programar una nova exposició que aquesta vegada, amb el títol Vestir-se per a la Festa i acompanyada de la publicació d’un catàleg, se centrava en l’evolució de la indumentària tradicional valenciana de la segona meitat del segle XIX i de tot el XX. El 13 de maig de 2005 es va celebrar la I Trobada de Boleros “Ciutat d’Algemesí”, una mostra que a més de commemorar el centenari de les Llauradores, va tenir com a nexe la presència de distints grups folklòrics els quals presenten dins el seu repertori una versió del conegut bolero llis o bolero loco. També aquell any, l’associació passà a denominar-se “Ball de les Llauradores”. Finalment, el setembre de l’any 2006 es presentava el llibre El Bolero d’Algemesí. Cent Anys del Ball de les Llauradores, escrit per Adrià Moreno, Eduardo Roig i Enric Olivares, tots tres components de l’associació i balladors.

Precisament, i com a últim capítol d’aquesta història, en l’any 2015, Adrià Moreno, després de cinquanta anys ballant el bolero i més de díhuit com a mestre, renunciava al càrrec, sent elegit Enric Olivares, qui des de llavors s’encarrega de la seua direcció.